Ser o Tenir?

Tot i la preocupació per la situació econòmica que estem vivint (la famosa crisi) crec que hem d’agrair-li que ens hagi “parat els peus” a tots plegats, estic segura que és millor per l’educació dels nostres fills i filles.

Els pares volem educar en els valors que són importants per a nosaltres, aquells valors que creiem els seran imprescindibles perquè vagin  per la vida sense donar-se més “batacazos” del conte.

Nosaltres encara som de la generació en que la cultura de l’esforç, la voluntat i l’agraïment  estaven força arrelats. Som una generació que a nivell economic hem anat de menys a més. Però amb el “més“ ens hem passat!

Fins fa uns mesos anar de viatge al Carib era el més normal... fins i tot no anar lluny estava mal vist. El “tot és possible”, el “tenir-ho ja”, el “jo vull, jo vull” formava part del nostre vocabulari quotidià fins al punt, preocupant, de no adonar-nos que estavem transformant la cultura.

De fet hem fet desaperèixer, en la seva totalitat, la cultura de l’esforç i l’hem substituit per la cultura del benestar més absolut. Avui dia provoca un trauma el no tenir allò que vols a l’instant, l’esforçar-se per alguna cosa no està de moda, és de pringat.... i algú fa esperar 6 mesos al seu fill/a per comprar-li la joguina que demana?.

El consum desmesurat i incontrolable (degut a la publicitat omnipresent: tele, internet, carrer, bus, bústia..) ens ha transformat en ésser materialistes fins al punt d’estar tant ocupats “tenint” (comprar exigeix molt de temps, i fer servir el que comprem més encara!) que ja no ens queda temps per “ser”.

Dedicar-nos a “ser” comporta reservar un cert temps al dia per pensar (en el que fem, en el que no fem, en la vida, en la feina, en els nostres objectius, en els objectius amb els nostres fills...) i per parlar del que pensem i sentim amb la família, els companys o els amics. Tot i que la feina ens ocupa la major part del dia, l’objectiu hauria de ser arribar a casa i evitar les “illes” que existeixen (el nen a internet tancat a l’habitació, la mare a la tele i el pare llegint el diari).

La capacitat humana per ajudar-nos els uns als altres i fer-nos forts davant les dificultats és innata i encara no l’hem fet desaparèixer dels nostres gens. I la facultat d’adonar-nos dels errors també.

Puc constatar que, gràcies a aquesta crisi economica,  molts pares veuen les altres crisis que existien però que estaven molt amagades darrera el cicló del comprar i tenir: parlo de la crisi educativa i la crisi de valors . De fet la gent es comença a moure per canviar les coses i amb molta intel.ligencia estant començant per casa seva. Hi ha families que em comenten que ja no els preocupa dir “no” als fills,  que no els cal omplir la casa de tantes coses perquè no els fa sentir més feliços i que prefereixen gastar-se els diners en activitats pels nens que en comprar-lis coses.

Deia Einstein que “ si busques resultats diferents no facis sempre el mateix”, doncs felicitats a totes aquestes famílies que han canviat el “tenir” per el “ser”.

I vosaltres, amics meus, què practiqueu més el “ser” o el “tenir”?

                                Text de:   Cristina Gutiérrez Lestón.